CANÇONS DE LLUÍS LLACH

Que poques paraules tinc,

I les que us dic són tan gastades.

Caldrà buscar nous camins

On no calguin les paraules.

Que poca força que tinc;

Tants de cops l'he malmenada.

La vull tota per demà,

Quan la gesta portí l'alba.

Quanta ràbia que tinc,

Potser cal ser gos des d'ara;

Quanta ràbia que tinc

I no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,

I potser caldrà deixar-la,

Que no sigui que esperar

Ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc

Sota els peus damunt l'espatlla,

I la vull guardar amb mi

Fins al jorn dels miserables.

On vas amb les banderes i avions

I tot el cercle de canons

Que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,

I en el fusell, hi duus la por,

Que apuntes al meu poble?

On vas quan ja l'infant

No vol jugar

Perquè el carrer

Vessa de sang

I ets tu qui l'omples?

On vas quan ja l'infant

No pot mirar

Ni el blau del mar

Ni aquell cel clar

I ets tu qui el borres?

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca

Digueu-li que la vull

Però no puc anar a estimar-la

Que encara hi ha combat

Companys, si coneixeu el cau de la sirena

Allà enmig de la mar

Jo l'aniria a veure

Però encara hi ha combat

I si un trist atzar m'atura i caic a terra

Porteu tots els meus cants

I un ram de flors vermelles

A qui tant he estimat

Si guanyem el combat

Companys, si coneixeu el cau de la sirena

Allà enmig de la mar

Jo l'aniria a veure

Però encara hi ha combat

Companys, si enyoreu les primaveres lliures

Amb vosaltres vull anar

Que per poder-les viure

Jo me n'he fet soldat

I si un trist atzar m'atura i caic a terra

Porteu tots els meus cants

I un ram de flors vermelles

A qui tant he estimat

Quan guanyem el combat

Desdibuixada,

vestida amb vells parracs,

em demanes caritat,

però, amor, si tu ets per a mi tota ma riquesa.

Sola camines,

i ens dius "jo soc aquí

per qui vulgui viure amb mi,

que no m'he de cansar mai d'estimar-lo".

I com voldria morir amb tu qualsevol vespre,

tu ets ma riquesa, ma cadena, ma princesa,

ma llibertat, ma llibertat,

només per tu l'home està plorant.

Desconeguda,

l'infant et veu passar,

obre els ulls i et mira en va,

no et coneix, no et pren ni besa la teva imatge.

I enmig d'arrugues,

el vell diu el teu nom,

com si fos l'últim tresor

que no té ni ara que la vida se li apaga.

I com voldria morir amb tu qualsevol vespre,...

Pobra ignorada,

t'han fet bruixa pels folls,

t'han encadenat el cos

i encara ens dius,

"soc aquí per a estimar-vos".

I com voldria morir amb tu qualsevol vespre,...

No, no he volgut pintar

el teu cabell llarg

ni les teves mans.

Ni el teu cos, que he envoltat

d'ones que he robat

al mar abrivat.

No, no he volgut pintar

aquest despertat

serè, deslliurat.

Ni el primer cant d'ocell

que ens acosta el vent

abans de l'adéu.

I ara que el temps se m'emporta

i em tanques la porta

per on vaig entrar,

no, no vull recordar

ni la teva imatge

ni les teves mans,

No, no em puc aturar

i mirar la vida

des del finestral.

No, no vull trepitjar

fulles que em recorden

el teu caminar.

No, ja no vull tornar

al camí que em porta

a la teva llar.

I ara que queda enrera

aquella drecera

per on vam passar,

no, no vull recordar

ni la teva imatge

ni les teves mans.

No, no em puc aturar

i mirar la vida

des del finestral.

Ni sé com, Llibertat

Hem vestit la teva imatge en el temps

Per no haver-te conegut

T'hem ofert cançons d'amor

Per a fer-te un poc menys absent

La llibertat, la llibertat

Aquesta dama encadenada que ens està esperant

I el teu nom, Llibertat

Poc a poc l'abarateixen, meu amor

Sabent-nos enamorats

Venen ombres del teu cos

Per calmar la nostra antiga set

Però així no ets tu

La Llibertat

Aquesta dama encadenada que ens està esperant

I potser, Llibertat

Ets un somni fet bandera, tant se val

Cridarem sempre el teu nom

Com si viure només fos

Ésser pelegrí a la teva font

La llibertat, la llibertat

Aquesta dama encadenada que ens està esperant

La llibertat, la llibertat

Aquesta dama encadenada que ens està esperant

M'agradaria tant

Poder mirar el teu cos

Esquinçant, nu i lluent,

Les aigües del bassal...

M'agradaria tant

Acaronar els teus cabells

I eixugar aquesta pell

Amb els meus llavis tant secs...

Que envejo cada esquitx

Que tu hagis platejat.

Gelós estic del sol

Si és que ell t'ha enlluernat.

Que primaveres són

Les onades que tu fas,

I jo, l'arbre assedegat

Que a la vora està esperant.

Son onades,

Secrets d'amor que ara et pertanyen.

M'agradaria tant

Acaronar els teus cabells

I eixugar aquesta pell

Amb els meus llavis tant secs...

Em pregunto per què mai no sabré comprendre

que darrere el somrís d'un infant sempre hi ha l'esglai d'algú que ens deixa.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre

que el preu d'aquest fusell és un cos que la fam va ajaient a la terra.

Ni el cinisme d'aquells que encadenen el cos dels que van a estimar-se.

Ni els que en nom d'algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.

En nom de qui, perdó?

Em pregunto per què mai no sabré comprendre

que l'adéu d'un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa.

Em pregunto per què mai no sabré comprendre

per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.

Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.

No trobaran perdó!

Ni el cinisme d'aquells que encadenen el cos dels que van estimar-se.

Ni els que en nom d'algun déu crucifiquen de nou quan amaguen i callen.

Ni els lladres de somnis que incapaços com són dels demà que ens encisa fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.

Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra.

En nom de qui, perdó?

Busquem encara, com sempre, i ara de nou

Un batec d'ales proclama el màgic vol

Venim de lluny perquè us pressentíem aquí

Venim d'aquí perquè us sabem en el camí

La teva casa, la lliure fraternitat

La meva casa fraterna, la llibertat

Lluitem aquí, en el nostre temps, i espai petit

Com primer pas vers un món volgut infinit

I perquè l'arbre no fruita sense arrels

Així nosaltres busquem el dret a ser

El nostre vell camí

L'únic que ens permet d'entrar en l'univers

I ens agermanen enllà dels oceans

Els ulls que ens ploren pel plor de tants infants

Sabent que no tenim cap eina més enllà

Del que guanyen aquí

Els llops no dormen, reposen, sabem-ho tots

Les seves urpes disposen arreu del món

Vells sacerdots per a un ritu vell de sang i por

Saben experts triar la nit, la daga, el lloc

Ah! Si sabéssim, poguéssim, cremar els seu caus

O, potser, niuen secretament als nostre cors

Caldrà mirar amb serenor molt endins d'un mateix

Com primer pas que ens il·lumini l'univers

La teva casa, la lliure fraternitat

La meva casa fraterna, la llibertat

Sabent que no tenim cap eina més enllà

Que no guanyem aquí

I perquè l'arbre no fruita sense arrels

Així nosaltres busquem el dret a ser

El nostre vell camí

L'únic que ens permet d'entrar en l'univers

Busquem encara

Busquem encara

Davant del mirall la Maria Honesta

Es posa el seu vestit de mudar

Mentre de lluny sona l'orquestra

L'espera el promès

A la pista de ball on la magnòlia

Sentirà com baixet i amb sentiment

Sense el frec d'un bes

Es diran adéu per sempre

Que pobres són i per fer diners

Ell demà mateix

Se'n va cap a les Amèriques

En Joan Treball dalt de l'enorme paquebot

Fa via pel mar immens cap el seu somni

I si la nostàlgia li omple cor

La imatge del seu amor li fa senyals a l'horitzó

Sempre vers l'horitzó

Però en Joan Treball no va fer fortuna

Potser poc viu, potser massa honrat

No es va lliurar de la pobresa

Sol, cansat i trist

De buscar tants tresos sense trobar-los

Va pensar en el retorn, però temorós

Que la seva gent

No sabés tornar a estimar-lo

I així va ser com en Joan Treball

Sense cap diner

Va tornar de les Amèriques

Però tothom va rebre'l amb els braços ben oberts

I va retrobar l'amor que delejava

Van ser rics d'atzars i de tendreses

I els déus afegiren anys per fer més llarg el seu destí

Ha passat molt temps, però la gran magnòlia

Encara ombreja el lloc on abans

Hi feien ball cada diumenge

I als enamorats

Que enllaçats s'hi passegen al capvespre

Els arriba el ressò no molt llunyà

D'un ball que potser

Va tocant l'orquestra Lira

I el riure clar dels que dins el cor

Van saber trobar

El tresor de les Amèriques

A la taverna del mar hi seu un vell

Amb el cap blanquinós, deixat anar

Té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos

Sap que el temps ha passat sense cap goig

Que ja no pot donar l'antiga frescor d'aquella bellesa que tenia

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota

És vell, prou que ho sent cada instant que plora

És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho

Era, era quan era ahir encara

Era, era quan era ahir encara

I se'n recorda del seny, el mentider

Com el seny que li va fer aquest infern

Quan a cada desig li deia, "demà tindràs temps encara"

I fa memòria del plaer que va negar

Cada albada de goig que es va frenar

Cada estona perduda que ara li fa escarni

Del cos llaurat pels anys

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota

És vell, prou que ho sent cada instant que plora

És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho

Era, era quan era ahir encara

Era, era quan era ahir encara

A la taverna del mar, hi seu un vell

Que, de tant recordar, tant somniar

S'ha quedat adormit damunt la taula

Damunt la taula

Ara que els meus ulls entreveuen

La serenor del meu capvespre

Aprenc certesa en la veritat

Que abans endevinava

Jo, jo només tinc un desig d'amor

Un poble i una barca

De tants ahirs que s'esllavissen

Guardo regals que ni esperava

Petxines plenes de bells tresors

Dolors que em fan mestratge

Que amb avarícia d'infant voraç

Aplego en l'equipatge

Però només tinc un desig d'amor

Un poble i una barca

Desig d'amor per no perdre mai

El plaer d'enamorar-te

Un poble que em deixi compartir

La joia d'estimar-se

I una barqueta, per si la mar

La mort volgués donar-me

Que amb això em basta

Si amb mi tinc els astres

Astres càlids que em són lleials

Que de nit veig en el cel

I de dia en tots vosaltres

Que amb això em basta

I tot passant les primaveres

La vida haurà de despullar-me

D'inútils túniques per al camí que

Duu cap a l'essència

On només cal un desig d'amor

Un poble i una barca...

Arribar nu de formes vanes

Al gest adust que tot ho acaba

Havent entès que per tant d'amor

La fi vols amagar-me

Llavors si el cos m'ho permet

Et deixaré enganyar-me

Me n'aniré amb un desig d'amor

Un poble i una barca

Desig d'amor per no perdre mai

El plaer d'enamorar-te

Un poble que em deixi compartir

La joia d'estimar-se

I una barqueta, per si la mort

La mar volgués donar-me

Que amb això em basta

Si amb mi tinc els astres

Astres càlids que em són lleials

Que de nit veig en el cel

I de dia en tots vosaltres

Que amb això em basta

Digueu-els-hi estrelles!

"Mátia, Mátia einai t'astéria!"

"Chiamateli astri! Astri!"

"Llamadles luceros!"

"Kacvkib! Etoiles! Ko àbim! Ko àbim!"

Digueu-els-hi estrelles, estrelles, estrelles!

Mireu-los com van,

senyorets des de sempre

se'ls hi nota a l'esquena

que no han acotat mai.

Mireu-los com van,

són la vella caverna

però amb les noves caretes

per seguir mal manant.

Ara són més polits que els seus pares

i es disfressen amb plomes de Harvard

però si arriba el poder, adéu Proust, adéu Brecht...

Mireu-los com van,

són l'Espanya de sempre,

la d'antigues tenebres

que van ressuscitant...

Mireu-los com van

presumits i fatxendes,

és l'adéu als complexos

pels pecats dels "papás".

Pel poder, que els manté tan "contentos",

ja no calen els "pronunciamientos",

ara guanyen escons sense el clam dels canons.

I mentre a la Gangreunió els Nostrats s'esveren,

Senyor, si arriba a fer mal un fatxa pel rera,

nosaltres els vestim sants per la democràcia,

ja veus amb quins cops de pal ens tornen les gràcies,

ells porten els pantalons, nosaltres les calces,

ells són els "toreadors", nosaltres les banyes,

i ara què fem, on anem, no ens queden banderes,

i com se'ns creurà la gent si fem marxa enrera...

Mireu-los com van,

neofatxes de sempre,

neofatxes per sempre

neofatxes globals.

Mireu com anem,

engreixant als bandarres,

empenyent el desastre

fins el dia de...Ah.

Tornen els trens, plens de la pobra gent, pobra,

ulls que miren enlloc perquè venen d'enlloc i enlloc veuen el seu destí.

Tornen els trens d'un món que tots pensàvem lluny

però ens desperta el "traquetreig" de rodes i de llops,

la negror d'un temps que és tan a prop,

la tristesa per no haver sabut dir prou...

Ploren els trens, van buits de la pobra gent, pobra,

que no tenen un nom, ni una casa ni un foc on cremar tant de desesper.

Quan el dolor no té carnet, no té un nom,

esdevé el dolor de tots i tots en som partícips,

tots fem fila cap el vell exili,

si l'exili no el portem al cor.

Xisclen els trens,

quin és l'odi que els empeny,

quina la ràbia que emmetzina tant d'amor

Som nosaltres a l'andana tot veient com passen?

O hem pujat fa temps dalt de la màquina,

mentre anem contant els llargs vagons...

Corren els trens, la llum de la pobra gent, pobra,

fa senyal d'un camí basardós i tenaç d'una Europa en plena nit.

Tornen els trens d'un temps que tots pensàvem lluny

i ens desperta el "traquetreig" de rodes i de llops,

la negror d'un temps que és tan a prop,

la vergonya per no haver dit: prou.

El meu país és tan petit

Que quan el sol se'n va a dormir

Mai no està prou segur d'haver-lo vist

Diuen les velles sàvies

Que és per això que torna

Potser sí que exageren

Tant se val! és així com m'agrada a mi

I no en sabria dir res més

Canto i sempre em sabré

Malalt d'amor pel meu

El meu país és tan petit

Que des de dalt d'un campanar

Sempre es pot veure el campanar veí

Diuen que els poblets tenen poc

Tenen por de sentir-se sols

Tenen por de ser massa grans

I és així com m'agrada a mi

I no sabria dir res més

Canto i sempre em sabré

Malalt d'amor pel meu país

El meu país és tan petit

Que sempre cap dintre del cor

Si és que la vida et porta lluny d'aquí

I ens fem contrabandistes

Mentre no descobreixin

Detectors pels secrets del cor

I és així, és així com m'agrada a mi

I no en sabria dir res més, res més

Canto i sempre em sabré

Malalt d'amor pel meu

És així el meu país

I no sabria dir res més

Canto i sempre em sabré

Malalt d'amor pel meu país

El meu país és tan petit

Que quan el sol se'n va a adormir

Mai no està prou segur d'haver-lo vist

És així, és així com m'agrada a mi

I no en sabria dir res més, res més

Canto i sempre em sabré

Malalt d'amor pel meu país

Criatura dolcíssima, que fores

La sola riba, un deix d'idea

La mà que entre les meues perdurava

La mà que entre les meues perdurava

No sé si m'estimaves, t'estimava

I això era tot, i això era prou

I els nostres cossos obraven en llur glòria

Criatura dolcíssima, que fores

Érem hostes del bes i la insistència

I et sabia ma carn meravellada

I argument negador de la nostàlgia

I argument negador de la nostàlgia

Tenies dinou anys, i a punt la joia

I esperança de mi en les teues galtes

Jo t'intentava noms i altres carícies

Jo t'intentava noms i altres carícies

Vindrà l'hora de veure dins els versos

I algú dirà de mi, heus ací un home

Que moria allarat en clars abismes

Que moria allarat en clars abismes

Però no hi trobaran ta pau, tos muscles

La teua olor completa penetrant-me?

No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

Criatura dolcíssima, que fores

Un deix d'idea

La mà que entre les meues perdurava

M'agrada el riure dels teus ulls

On el reflex d'una llum

Em sembla un far a la marina

I per la sort d'estar mig foll

Jo m'imagino mariner

Buscant recer en el teu somriure

I així navego pel teu cos

Deixant camins en el teu pit

Amb la saliva dels meus llavis

Per dir-te

Amb el somriure, la revolta

Així t'espero i t'imagino

I en l'horitzó de la mirada

El gest utòpic que et reclama

I em faré au si tu ets el vent

O seré proa de vaixell

Si tu ets la dansa de les ones

Que per la sort d'estar mig foll

En la tristor i la soledat

Vaig dibuixant la teva forma

I així navego pel teu cos

Deixant camins en el teu pit

Amb la saliva dels meus llavis

Per dir-te

Amb el somriure, la revolta

Així t'espero i t'imagino

I en l'horitzó de la mirada

El gest utòpic que et reclama

Que vull trobar amb tu el camí dels estels

Per llançar els somnis contra el temps

Buscar el coratge perdurant en l'intent

Així t'espero i així em tens

I en la bellesa un far per un món més bell

I en el desig el risc valent

L'amor un pas per descobrir-me molt més

Així t'espero i així em tens

I en la bellesa un far per un món més bell

I en el desig el risc valent

L'amor un pas per descobrir-me molt més

Així t'espero i així em tens

I així navego pel teu cos

Deixant camins en el teu pit

Amb la saliva dels meus llavis

Per dir-te

Amb el somriure, la revolta

Canta l'esclau

i apareix la lluna,

murmura un cant

d'il·lusió perduda;

potser sigui aquest

el darrer plor

que escolti el vent.

Pateix l'esclau,

pren les seves eines,

trepitja el fang,

trenca les cadenes

i, amb aquestes,

les mateixes,

enfonsa el vaixell.

Les ombres s'esborren de la mar,

mil gavines volen mostrar-li el pas

que el durà a la terra

que espera.

Somriu la nit

mentre veu que avança.

L'esclau, ferit,

deslliurat, descansa.

Tot sovint escolto històries

que em parlen d'esclaus.

Jo no estimo la por,

Ni la vull per a demà,

No la vull per a avui,

Ni tampoc com a record;

Que m'agrada els somrís

D'un infant vora el mar

I els seus ulls com un ram

D'illusions esclatant.

I si canto trist

és perquè no puc

Esborrar la por

Dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort,

Ni el seu pas tan glaçat,

No la vull per a avui,

Ni tampoc com a record;

Que m'agrada el batec

D'aquell cor que, lluitant,

Dóna vida a la mort

A què l'han condemnat.

I si canto trist

és perquè no puc

Oblidar la mort

D'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant,

Perquè sé que han callat

Tantes boques, tants clams,

Dient la veritat;

Que jo m'estimo el cant

De la gent del carrer

Amb la força dels mots

Arrelats en la raó.

I si canto trist

és per recordar

Que no és així

Des de fa tants anys

Com t'ho podria dir

Perquè em fos senzill, i et fos veritat,

Que sovint em sé tan a prop teu, si canto,

Que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,

I penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,

Que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,

En la joia junts, en la pena junts,

I has omplert tan sovint la buidor dels meus mots

I en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.

Per tot això i coses que t'amago

Em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,

Potser amb timidesa, potser sense saber-ne.

T'estimo, i et sóc gelós

I el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;

T'estimo, i em sé feliç

Quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que

Jo... que jo...

Que passaran els anys,

I vindrà l'adéu, com així ha de ser,

I em pregunto si trobaré el gest correcte,

I sabré acostumar-me a la teva absència,

Però tot això serà una altra història,

Ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,

Potser amb timidesa, potser sense saber-ne.

T'estimo, i et sóc gelós

I el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;

T'estimo, i em sé feliç

Quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Soneh!

Ni que només fos

Per veure't la claror dels ulls mirant el mar

Ni que només fos

Per sentir el frec d'una presència

Ni que només fos

Poder-nos dir un altre adéu serenament

Ni que només fos

Pel suau lliscar d'un temps perdut al teu costat

Ni que només fos

Recórrer junts el bell jardí del teu passat

Ni que només fos

Perquè sentissis com t'enyoro

Ni que només fos

Per riure junts la mort

Ni que només fos

Poder-nos dir un altre adéu serenament

Ni que només fos

Perquè sentissis com t'enyoro

Ni que només fos

Per riure junts la mort

Molt sovint, quan ve la nit

Se m'emporta una fada

La bellesa dels teus ulls

Negre intens sobre mar blanca

Sempre incerts a la mirada

I així, gelós, vaig desfent

Cançons que m'acostin a ella, però

La poesia dels teus ulls

Sé que no la podré escriure

Cada vers que jo trobés

En el paper se'm moriria

Del dolor de no ser prou fidel

Però sé que no m'he de cansar

De buscar aquell llenguatge amic

Que m'acosti a la poesia dels teus ulls

Malgrat que no la pugui escriure

Però així lluitaré amb mi

Esperant sempre una albada

àvid de sorprendre la teva mirada

La teva mirada

Per qui, fins quan i per què,

contra qui, com i contra què,

ja en tenim prou, de violències.

Des d'on vingueu, cap on aneu,

i qui sigueu i què vulgueu,

us demanem de fer silenci.

Per qui, com, quan i per què

ens cal sempre que estiguem

contra algú o alguna cosa.

Estem per un sol ponent

damunt dels turons deserts,

i per les verdes aloses...

Car un infant que plora

aquí o enllà del món

és un infant que plora.

Car un infant que mor

pel foc dels teus fusells

és un infant que mor.

Que n'és, d'abominable,

haver d'escollir sempre

entre dues innocències.

Que n'és, d'abominable,

tenir com a enemics

els jocs de l'adolescència.

Per qui, com, i contra què,

contra qui, fins quan i per què

haurem de perdre el gust de viure,

el gust de l'aigua, el gust del pa,

el gust del joc d'anar a parar

sota les voltes de la plaça.

Ser per no-res o quasi res,

per ser amb vosaltres i poc més,

per una rosa mig oberta,

pel sospir d'un acordió,

per un deixar-se en l'abandó

per un jardí que trem i s'obre.

I viure, viure apassionadament,

i combatre solament

amb els focs de la tendresa.

I així rics de despossessió

sols amb la pròpia veritat

posseir totes les riqueses.

No parlar més de poesia,

no parlar més de poesia,

deixant que visquin les flors salvatges.

I fer arribar la transparència

al fons d'un pati gris i fosc

on l'alba mai no hi té fortuna.

Contra qui o bé contra què,

per qui, fins quan i per què,

per retrobar el gust de viure,

el gust de l'aigua, el gust del pa,

el gust pel joc d'anar a parar

sota les voltes de la plaça.

I contra res, contra ningú,

contra ningú i contra res,

per una rosa entreoberta,

pel sospir d'un acordió,

per un deixar-se en l'abandó,

per un jardí que trem amb l'aire...

Una finestra al mar, una mirada

i veure el món passar entre les barques i tu.

Jugar amb l'atzar quan pinta

el Blau dels blaus amb crestes blanques

Una finestra al mar i aquella xarxa

per llençar-la als estels dels sentiments que hem perdut

i no poder salpar mai més

per un embruix i una aigua clara.

Què deu ser de l'Antonia que a Xefalú té casa,

va obrir les seves portes a cinc infants d´Albània

com una antiga deessa que encara creu amb l´ara.

Els pescadors l'estimen i li deixen les xarxes

amb mirallets de plata.

Una finestra al mar i perdre l'àncora

i enderrocar tants fars i abjurar dels astres... amb tu

per fer del nostre demà

el fruit d'un art imprevisible.

Una finestra al mar petita i blanca

que ens obligui a somiar enllà dels nostres absurds,

enllà d´aquest jo petit

que ens omple el cor però buida l´ànima.

Què deu pensar en Samir dalt del minaret de Tànger,

els peus damunt la misèria i els ulls somiant Espanya,

despullarà el seu cos tan bell i el llençarà a les aigües.

Déus facin que amb la força d'enyors i de nostàlgies

pugui ormejar una barca...

Una finestra al mar perquè l'habitin

els teus ulls inventant espais i límits de llum

mentre un nen s'endormisca

tot sentint com la Nena canta.

Què se n'ha fet d'en Ianis que va marxar d´Icària

per anar a la plaça Omònia i comprar una maragda

tant temps, tantes pregàries i no ha tornat encara,

presoner d'un cos insospitat,

d'un desig que no esperava...

Una finestra al mar, una mirada,

una olivera en pau tot just a l'angle,

una finestra al mar petita i blanca

que ens obligui a somiar...

Som aquí,

Tossudament alçats,

Proclamant el nom, el temps i el lloc

Que ens dol i pertany,

Si vols amb els punys ben oberts,

Si cal amb els punys ben tancats,

Per mor que el somni que tenim junts

Es faci possible.

De bell nou,

I deslliurats d'enyors,

Gent d'allà i d'aquí ens donem el dret

A escriure el futur,

Pensant que aquest vell país

Potser encara és el camí

Que ens faci anar més lluny

I ens acosti fins l'art de viure.

Una llum, una llum,

Una llum ens crema els ulls.

El desig d'un nou món

Des de les nostres arrels.

Una llum, una llum,

Una llum ens crema els ulls.

Som aquí fermament

Per conviure l'univers, l'univers.

Coneixem

Les pedres del camí,

No és només un somni

També és mesura de la llibertat,

L'anhel que neix en cadascú,

L'afany que ens acosta al futur,

Que es fa de tots si ens donem la mà

Per fer un món possible.

Novament,

I deslliurats d'enyors,

Som aquí

Tossudament alçats.

Som aquí.

Potser em deixin les paraules

O potser em deixeu vosaltres

O només els anys em posin

A mercè d'alguna onada

A mercè d'alguna onada

Mentre tot això m'arriba

Que a la força ha d'arribar-me

Potser tingui temps encara de robar-li a la vida

I així omplir el meu bagatge

Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades

De vegades veig encara

Els meus ulls d'infant que busquen

Més enllà del glaç del vidre

Un color a la tramuntana

M'han dit les veus assenyades

Que era inútil cansar-me

Però a mi un somni mai no em cansa

I malgrat la meva barba

Sóc infant en la mirada

A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules

Si em faig vell en les paraules

Per favor tanqueu la porta

I fugiu de l'enyorança

D'una veu que ja s'apaga

Que a mi no m'ha de fer pena

Que a mi no em farà cap pena

I aniré de branca en branca

Per sentir allò que canten

Nous ocells al meu paisatge

Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me

Si la mort ve a buscar-me

Té permís per entrar a casa

Però que sàpiga des d'ara

Que mai no podré estimar-la

I si amb ella he d'anar-me'n

I si amb ella he d'anar-me'n

Tot allò que de mi quedi

Siguin cucs o sigui cendra

O un acord del meu paisatge

Vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules

O potser em deixeu vosaltres

O només els anys em posin

A mercè d'alguna onada

A mercè d'alguna onada

Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Vaig obrir la porta i

Teníeu les mans enllaçades

La vergonya del gest i

Vàreu separar tanta tendresa

Miràreu amb el cap baix i

Com si res no hagués passat, hola lluís, com estàs...

Pensàreu que tan grans

No cal fer aquestes coses,

Pensàreu que amb l'edat

No té l'encant dels joves,

Que què dirà la gent,

Millor ser més discrets i...

No us vaig saber dir

Com m'agradava veure-us,

No vaig saber com dir

Que el vostre goig tan tímid (amor)

Obria espais d'amor

On hi era escrit que...

Vell és tan bell,

Vell és tan bell

Que s'obren els límits

Del temps, de l'art, del cant, de mi i, de tu, del món... la vida

Avui us recordo només així només

Ara que vivim entre les ombres,

Fent i refent el verb estimar

Amb l'art d'una rara saviesa,

Sabent morir a cada moment un poc

I estar al costat per sempre.

Us diuen que tan grans

No cal fer aquestes coses,

Us diuen que amb l'edat

No hi ha l'encant dels joves,

Que què us dirà la gent,

Millor sigueu discrets...

No vaig saber-vos dir

Com m'agradava veure-us,

No vaig saber com dir

Que el vostre goig tan tímid

Al món li proclamava

El vostre dret a dir:

Vell és tan bell,

Vell és tan bell

Que s'omplen les línies

Del temps, de l'art, del cant, de tu i de mi, del món... la vida.

No era això, companys, no era això

Pel que varen morir tantes flors

Pel que vàrem plorar tants anhels

Potser cal ser valents altre cop

I dir no, amics meus, no és això

No és això, companys, no és això

Ni paraules de pau amb garrots

Ni el comerç que es fa amb els nostres drets

Drets que són, que no fan ni desfan

Nous barrots sota forma de lleis

No és això, companys, no és això

Ens diran que ara cal esperar

I esperem, ben segur que esperem

És l'espera dels que no ens aturarem

Fins que no calgui dir: no és això

No és això, companys, no és això

Ens diran que ara cal esperar

I esperem, ben segur que esperem

És l'espera dels que no ens aturarem

Fins que no calgui dir: no és això

No és això, companys, no és això

Pel que varen morir tantes flors

Pel que vàrem plorar tants anhels

Potser cal ser valents altre cop

I dir no, amics meus, no és això

No és això, no, companys, no és això