El minutet de glòria de la Begoña al Tik-Tok no és res més, però, que la punta d’un iceberg de grans dimensions. Un iceberg format per la repressió lingüística que l’Estat espanyol exerceix des de fa més de 300 anys; pel nacionalisme genocida d’aquest estat i dels seus col·laboradors, tant de dins com de fora dels Països Catalans; per l’apocament i la feblesa dels nostres polítics i governants i per la nostra escassa consciència lingüística i les nostres pròpies pors, sobretot a la confrontació. (Aneu a Españolizar Cataluña)

Són diverses les causes que ens han conduït a la minorització del català en el seu propi territori (només un 36% el tenim com a llengua inicial) i no totes són culpa de l’Estat espanyol. La política del bilingüisme, (Aneu a “Bilingüisme social”)  la demografia, la globalització, la manca de consciència lingüística i un llarg etcètera (Aneu a “Minorització del català. Algunes causes”)

Si el castellà ha arribat a ser la llengua majoritària d’ús als Països Catalans, ha estat a través de la imposició. La imposició que pot dur a terme sense restriccions el poder de l’invasor... i que sempre ha comptat amb la col·laboració o la convivència inestimable dels botiflers de cada època. Imposició per la força de les armes. Imposició violenta. Imposició política. Imposició judicial. Immigracions massives impulsades des del mateix poder i un llarg etcètera. (Aneu a “Assimilació lingüística, una mica d’història”)

Durant segles, i fins ben entrat el segle XX, el nombre de castellanoparlants presents sobre el territori del Principat era molt reduït i molt circumscrit socialment: classes altes castellanitzades; funcionariat civil, militar i policial, generalment procedent de fora del domini lingüístic català; en algunes zones, com al País Valencià, també els eclesiàstics... La immigració castellana (no gaire nombrosa a Catalunya i València, nul·la a les Illes) s'integrava lingüísticament per immersió social, com va passar a les comarques centrals del País Valencià al llarg del segle XIX i als centres industrials del Principat fins pràcticament el 1930, En aquesta època, 1930, al Principat, només hi havia un 16% de castellanoparlants.  (Aneu a “Des de quan som bilingües els catalans)

Els mínims de tot tipus, polítics, lingüístics... que es van establir durant l’anomenada transició del franquisme, semblen encara massa grans per a l’Estat espanyol. Cal doncs, torpedinar tots aquells mínims, no només per evitar que s’eixamplin i augmentin, sinó per tal d’acabar d’una vegada per totes amb els petits marges de maniobra de què disposa Catalunya per continuar subsistint con nació.

El nacionalisme espanyol del segle XXI ja no fa servir els exèrcits ni la policia; ha encarregat la seva missió de conquesta als tribunals de justícia. Tribunals espanyols que, com s’ha demostrat històricament, utilitzen les lleis -també espanyoles- per consolidar el seu procés d’assimilació de Catalunya que es va iniciar fa més de tres segles.

Acabar amb la immersió lingüística (Aneu a La sentència del 25% de castellà) és l’objectiu que el nacionalisme espanyol es va proposar ja fa més de 20 anys. (Aneu a “Atacs continuats contra la immersió lingüística”) Ha estat un llarg procés de denúncies i sentències que ha anat minvant el model d’escola catalana. (Aneu a Croada judicial contra la immersió) Darrere de tot aquest procés no hi ha hagut mai cap objectiu pedagògic ni tan sols de preocupació d’uns pares per l’escolarització dels seus fills.

Darrere de tot això només hi ha hagut i hi ha una posició ideològica i política de determinades forces enemigues de la normalització lingüística i disposades al que sigui, fins i tot a trencar la convivència i la cohesió social, per atacar la llengua catalana en un dels pocs àmbits on podia comptar amb un espai favorable. (Aneu al Català a l’escola)

Les campanyes anticatalanes i la repressió contra Catalunya no s’han inventat ara, fa quatre-cents anys que existeixen. (Aneu a Assimilació lingüística, una mica d’història) En paraules de Francesc Ferrer i Gironès: “Les campanyes anticatalanes són l'expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s'imaginen l'assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de violència".

A més, la catalanofòbia i la intenció de mantenir Catalunya en una situació gairebé colonial respecte a l’Estat espanyol no són pròpies ni característiques d’una determinada ideologia, ni tampoc d’un sol règim de govern, sinó que, pel que fa als diferents governs i les forces de l’Estat, són d’una gran transversalitat ideològica.

Deixarem de banda els atacs iniciats en els segles XVIIi XVIII i només en citarem alguns a partir del segle XIX.

1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.

1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.

1857 Llei Moyano d'instrucció pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.

1896 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol.

1924 El general Lossada és nomenat president interí de la Mancomunitat de Catalunya i implantà l'ensenyament en castellà a les escoles de la Mancomunitat. Per Reial Ordre espanyola, se sancionaran els mestres que ensenyin en català.

1926 Reial decret que criminalitza a qui es resisteixi passivament a utilitzar el castellà i pena de "arresto mayor a prisión correccional" per qui usi un idioma distint del "espanyol”.

1931 Miguel de Unamuno no admet que els catalans es puguin relacionar en el seu idioma amb les autoritats republicanes: “Como funcionario de la República, del Estado entonces, yo no admito que se me dirijan en catalán”.

1939: Franco diu "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.".

1939, Carta del ministre espanyol de Governació, Ramón Serrano Suñer, enviada a tots els bisbes catalans per comunicar-los la nova normativa d'usos lingüístics en la comunicació de l'Església amb els feligresos "hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar)"

1945. Nueva Ley de Educación Primaria que només deixa ensenyar en castellà.

2007, PP de Catalunya. "Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en totes les etapes de l'educació”. Això ja significava una declaració de guerra en tota regla contra la immersió lingüística. Aquest ja era el seu principal objectiu. Després de torpedinar el ja migrat Estatut, els atacs es van començar a dirigir contra la Llei d’immersió lingüística. (Aneu a Atacs continuats contra la immersió lingüística)

El 2008, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar l’obligació de la Conselleria d'adoptar les "mesures necessàries" perquè en els fulls d'escolarització s'inclogués una casella que permetés als pares decidir en quina llengua volen escolaritzar els fills, català, castellà, o totes dues. Caldrà incloure la pregunta, segons deia el TSJC, per fer "efectiu el dret" de l'alumne a rebre en la llengua triada el primer ensenyament (educació infantil i primer cicle de Primària).

El 2010, 9 de juliol, es fa pública la sentència del TC respecte a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, que entre altres estableix que la llengua catalana no és la llengua preferent de l'administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu. Quan es va emetre aquesta sentència, bona part de la nostra classe política ens va dir que no ens preocupéssim perquè no s'havia retallat res d'important. No obstant aquest optimisme, la sentència contra l’Estatut va desencadenar una allau de sentències adverses pel fa a la llengua.

2010 En base a la sentència contra l’Estatut, el mes de desembre el Tribunal Suprem Espanyol, imposava a la Generalitat l'obligació de garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua vehicular "en tot el procés educatiu" als centres públics.

2011, el Tribuna Superior de Justícia de Catalunya deixava sense efecte set articles per al reglament d'ús del català, pel que feia a l’Ajuntament de Barcelona, i dinou més en el cas de la Diputació de Lleida; i es van presentar diversos recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei del cinema, la del Codi de consum, la Llei d’acollida, la pròpia Llei d'Educació de Catalunya...

2022, Sentència del TSJC que obliga a les escoles a impartir un mínim del 25% de castellà a totes les escoles de Catalunya.(Aneu a La sentència del 25% de castellà)

2022. Els partits JxCat, ERC, Comuns i PSC acorden reformar la Llei de Política Lingüística perquè el castellà pugui ser també la llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu segons ho fixin els projectes lingüístics de cada centre.

Conquesta, colonització i assimilació... L’estratègia que es va començar a aplicar al segle XVII: “Un rey, una ley, una religiòn, una llengua.” Diferents governs, diferents mètodes i nivells d’intensitat en la repressió, però l’objectiu continua sent el mateix: la substitució lingüística i l’assimilació.

Tot parteix de l’entramat juridiconormatiu de la cooficialitat, la “doble oficialitat” que moltes vegades sentireu en boca dels nostres polítics de la Generalitat. Aquesta pretesa “doble oficialitat” no ha servit gaire per fer efectiu l’ús de la llengua catalana, ni tampoc per evitar-ne la degradació, però si que ha servit – i molt!-  per fer invisible la progressiva subordinació i substitució del català al castellà en la gran majoria d’àmbits socials (exemple Serrat). Ha servit per tergiversar la presència del castellà a Catalunya i fer-lo aparèixer com un fet natural i, fins i tot, immemorial en el temps. (Aneu a Des de quan som bilingües)

El “bilingüisme social” ha servit i serveix per vehicular una idea: la idea que Catalunya és un país que té la circumstància insòlita de ser naturalment i normalment “bilingüe”, perquè tant el català com el castellà són llengües normalment naturals de Catalunya i que cada ciutadà pot triar lliurement de parlar-ne l’una o l’altra..

Pau Vidal, escriptor i traductor, en un article titulat “El bilingüisme és un salconduit per viure només en castellà” afirma que dels nouvinguts arribats durant el segle XXI només un 6% té el català com a llengua de relació. “Socialment parlant, la ideologia del bilingüisme és un problema per a les llengües dominades perquè les aboca a la residualització. El “bilingüisme a la catalana” pressuposa igualtat de condicions jurídiques, que a l’hora de la veritat no es donen. Aquest “bilingüisme a la catalana” ha consolidat la creença d’àmplies capes de l’emigració que el bilingüisme és un salconduit per viure en castellà sense fer cap esforç d’aproximació a la llengua del país.”

Actualment podem assegurar que la política del bilingüisme, el bilingüisme social imposat per l’Estat espanyol està obtenint molt d’èxit. (“Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...”). “Bilingüisme social”... l’etiqueta ideològica que vol donar l’aparença de normalitat a una situació totalment anormal. La població s’acaba convencent que la coexistència de dues llengües en un mateix territori és un fet natural i, com diuen a Llengua i República “ i això comporta una situació de convivència pacífica, enriquidora  i democràticament ordenada".

La política del bilingüisme ha tingut molt més èxit que la repressió pura i dura. El bilingüisme social ha aconseguit emboirar o amagar del tot la realitat, que no és altra que el conflicte lingüístic existent al país. Un conflicte que converteix cada vegada més el català en la llengua subordinada i ens condueix , si no som capaços d’aturar-ho, a la substitució lingüística.

Evidentment, i malgrat ser un element clau, tot plegat no és només culpa de la política del bilingüisme. El retrocés en l’ús del català a Catalunya (en altres zones dels Països Catalans la situació és molt pitjor) no és deguda únicament a un sol factor. Hi han influït i continuen influint-hi múltiples aspectes. (Aneu a Minorització del català. Algunes causes)

- No tenim sobirania. Tampoc sobirania lingüística

- Tenim un estat a la contra. Torpedina tots els elements estratègics que podrien millorar la situació de la llengua

- La política bilingüista; l’anomenat bilingüisme social

- La globalització, i una de les seves principals conseqüències: la demografia. En els   darrers 20 anys han arribat a Catalunya prop de dos milions cinc-centes mil persones de 187 nacionalitats i 300 llengües diferents.

a.     Del 2000 al 2008:  930.000 persones vingudes de fora

b.     Del 2009 al 2014:  650.000      “                “         “    “

c.     Del 2015 al 2020:  890.000      “                “         “    “

                                          i.     TOTAL EN 20 ANYS: 2.470.000 persones vingudes de fora

- Model social i econòmic imperant d’un capitalisme salvatge que imposa una economia basada cada vegada més en el sector serveis. Tal com diu l’economista Miquel Puig:

 “Es creen llocs de treball poc qualificats i mal remunerats en un país que té molts universitaris. Hi ha una distorsió: els universitaris no troben feina perquè no hi ha llocs de treball per a ells i, en canvi, falta gent per a ocupar aquests llocs de treball poc qualificats.”

Un fet que comporta molta immigració i salaris baixos; en paraules també de Miquel Puig:

“Hem estat víctimes d’una estafa colossal. Ens han convençut que per a poder ser competitius hem de ser un país de salaris baixos. Això és absurd, perquè tant a Espanya com a Catalunya hi coincideixen cinc fenòmens. Primer, una taxa de natalitat baixíssima. Segon, una taxa de graduació universitària altíssima; és a dir, hi ha pocs joves i més de la meitat estudien a la universitat. Tercer, som al millor mercat del món, que és la Unió Europea. Quart, tenim una tradició industrial que no hem perdut mai. I cinquè, aquí hi ha hagut un mannà turístic colossal; es podria pensar que en un país on hi ha tanta demanda de gent, la mà d’obra hauria d’anar cara… Doncs no, tornem, a ser un país de mà d’obra barata. Sempre hi haurà algú disposat a fer la feina en les condicions que sigui.”

- Tot plegat comporta una segregació urbanística. Barris sencers, pobles on la immigració és majoria. L’entorn, un element clau perquè una persona de fora s’incorpori a la llengua del país, ja no existeix. 

- Arran també de les conseqüències que es deriven dels dos punts anteriors, la immigració viu en una situació totalment inestable , tant des del vessant social com laboral. Les seves prioritats no passen per aprendre una llengua com el català que ha deixat de ser un ascensor social i que tampoc no és la llengua franca, la llengua de comunicació habitual, la llengua imprescindible per viure a Catalunya.

- Retallades educatives que han provocat, entre moltes altres coses, l’eliminació de les aules d’acollida, bàsiques per als infants o joves que arriben al país. 

- Model d’immersió irreal (Aneu a El català a l’escola) que s’ha anat deteriorant progressivament amb el pas dels anys (responsabilitat totalment nostra) i que ha acabat amb aquestes dades oficials de l’ús del català a l’escola en el període dels 15 anys últims:

• Fa 15 anys, un 63% del professorat emprava la llengua catalana amb el grup classe. Actualment el percentatge ha descendit fins al 48%.

• Fa 15 anys, un 58% del grup classes emprava el català amb el professorat. Actualment e percentatge és del 39%.

• Fa 15 anys, un 67% emprava el català en els treballs en grup. Actualment, el   percentatge és del 21%. 

- Referents juvenils escassos. Super 3. Canal K3. Canal 3XL (16 a 25 anys) Poca presència a les plataformes YouTube, Tik Tpok, Instagram. Pocs influencers

- El canvi de llengua... Només un 12% dels catalanoparlants mantenen el català en una conversa bilingüe. Això ens porta a la realitat que vivim (o patim): la llengua no marcada, la llengua que els habitants d’un país fan servir per defecte i que es prioritza en les comunicacions interpersonals, a Catalunya, és el castellà.

Ha quedat demostrat que a mitjans del segle XX l’ús del català com al llengua familiar era molt majoritari. En poc més de 75 anys i com a conseqüència de tot el que hem anat enumerant, actualment només un terç de les famílies usen el català com a llengua habitual. (Aneu a Des de quan som bilingües els catalans)

Un país de ramaders i agricultors, sense cap poder mercantil, ni naval, ni militar. Sense burgesia, sense llotges, ni consolats, ni expansió mediterrània ni atlàntica. Amb unes classes baixes totalment analfabetes i uns hidalgos que no treballaven ni que els caigués un llamp a sobre i els fulminés.”

Durant 300 anys Catalunya ha viscut una situació d’ocupació. Ocupació militar, judicial i humana. Ha viscut diversos intents de genocidi cultural i lingüístic. I que ningú s’escandalitzi per la paraula: genocidi. Perquè el que han intentat i no han pogut aconseguir fins ara, tots els governs espanyols, des del primer Decret de Nova Planta de 1707 al Paí Valencià (o 50 anys abans la monarquia francesa a la Catalunya Nord), passant per la Il·lustració, Isabel II els reis “Alfonsos!, la dictadura de Primo de Ribera i del general Franco, el que van intentar va ser liquidar, aniquilar una cultura i una llengua... i això només té un nom: genocidi.

Els atacs contra el català són històrics i estan documentats des de fa més de 300 anys. Hi ha una persecució “legal” que s’origina a partir del moment que comencem a perdre les llibertats nacionals. Els primers, van ser els ciutadans de la Catalunya Nord, a partir del Tractat dels Pirineus el 1659. La resta de territoris dels Països Catalans patiran la persecució a partir dels Decrets de Nova Planta instaurats després de la derrota en la Guerra de Successió: “Este Reyno ha sido rebelde a S. M. y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia, y así no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiera conceder en adelante.”

Els anys, els segles han anat passant, però els atacs lingüístics han continuat. Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la llengua catalana, de com es va dur a terme una autèntica política de genocidi cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com “La persecució política de la llengua catalana”, de Francesc Ferrer i Gironès o “Catalanofòbia”, del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.” (Aneu a “Españolizar Cataluña”)

Ara farà un parell d’anys, l’escriptor Enric Gomà va publicar el llibre "El castellà, la llengua del costat". Hi explica com van anar rebent els catalans la progressiva imposició i posterior consolidació del castellà. Segons Gomà, tot plegat s’inicia a finals del segle XVI principis del XVII i arriba fins a començaments del segle XX. Fins llavors, el castellà era la llengua de l’estat, la llengua del poder. A principis del segle XIX es pot assegurar que només un 1% dels catalans sabia la llengua castellana. (Aneu a Des de quan som bilingües els catalans)

Us en reprodueixo algun petit fragment:

"El 1800 el castellà el saben parlar un 1% de la població: els soldats, alguns capellans, els del cadastre i els jutges. Els catalans han volgut parlar castellà: sigui davant dels virreis, davant dels inquisidors davant dels jutges, davant dels abats, davant dels bisbes. I és que el castellà era una llengua forta, una llengua de poder. Quan venien soldats de Castella, un se les havia d’apanyar com podia. Sabia una mica de castellà la gent que vivia a les poblacions del camí ral que anava cap a Madrid: Cervera, Tàrrega i Lleida. En canvi, poblacions com la Seu d’Urgell o Arbúcies no el rascaven.

Es evident que fins al 1900 els catalans no sabien castellà perquè no el necessitaven. Amb tot, sí que es va descobrir al XVIII que el castellà era llengua comercial, per fer diners. I és per això que els fills de la burgesia l’aprenien per comercialitzar amb Amèrica i la resta d’Espanya. L’ensenyament, fins a començaments del XIX és, malgrat tot, en català. A partir del 1838, però sobretot a partir de la llei Moyano i l’Escola Nacional per a tothom arriba l’ensenyament en castellà... Ara bé, quan aquests sortien de l’escola se’ls esborrava tot perquè no tenien ocasió de practicar-lo ni d’escoltar-lo. No en tenien competència passiva. El castellà fins al 1870 no era sinó la llengua del poder.

Com a llengua de poder ha estat una llengua antipàtica. Quan algú parlava castellà es creia que ja havia arribat la tropa. És a dir, els soldats que saquejaven, violaven, robaven o insultaven. Qui van ser els primers que van parlar castellà a Catalunya? Doncs els inquisidors. El rei Ferran II va fer venir a Montserrat un abat i tot de monjos de Valladolid que usaven només el castellà". [...]

Algú us dirà que hi ha mostres de literatura en castellà escrita als Països Catalans ja durant el segle XV. Sense entrar en algunes consideracions com, per exemple, les relacionades amb el paper de la Inquisició pel que fa a la literatura catalana durant aquells segles en què regnava el terror (tesis que alguns desmenteixen rotundament, però que, si més no, plantegen molts, però que molts interrogants); sense entrar-hi, doncs, sí que la pràctica totalitat dels historiadors estarien d’acord que aquesta petita mostra en castellà és motivada per raons d’afalagament i d’acostament al poder. “De fet, seria com afirmar que el francès es parla a Anglaterra des del segle XI, perquè en aquell moment hi havia literatura escrita en aquesta llengua (arribada amb la dinastia dels Plantagenet). O dir que el gallec s’utilitza a Castella des de l’edat mitjana perquè hi va haver poetes hagué castellans que escrivien en aquesta llengua.”

La bilingüització més massiva de Catalunya no es va produir fins ben entrat el segle XX i no ha culminat fins a l’arribada de població immigrada castellanoparlant (i d’altres procedències) i fins a la introducció dels mitjans de comunicació monolingües castellans (pensem principalment en la televisió als anys 60 del segle XX). En aquest moment és quan el castellà és present a tot el territori, no abans. (Aneu a El bilingüisme social)

El treball de Bernat, de Rosselló i Galindo inclou tot un seguit de testimonis orals de persones nascudes fa pràcticament cent anys, que poden recordar els usos lingüístics de la seva infantesa i els dels seus pares i avis. Els seus records no són diferents dels de molts d'altres.

Vegem-ne una mostra:

“Els meus avis em deien que abans de la guerra no havien sentit mai ningú parlar castellà a la vila on vivien.”

"A casa no vaig sentir cap paraula castellana. Els pares l'entenien. L'àvia havia servit de minyona a Barcelona, a casa d'uns senyors que devien parlar castellà i n'havia après alguna paraula", i afegeix: "Aquí potser algun estiuejant que venia amb minyones. A l'estiu se sentia alguna paraula en castellà." (Dolors, 90 anys)

"No entenien per què els feien aprendre una llengua, el castellà, que els era aliena i que ningú no parlava, i quan van començar a venir i conèixer gent de parla castellana aleshores van entendre per què els hi feien aprendre, perquè hi havia algú que el parlava." (Investigadora del CUSC, Mireia Galindo, sobre alguns testimonis)

Afirmacions tan carregades de falsedat com pretendre que el castellà no ha estat imposat i que, per a més inri, és també la llengua pròpia de Catalunya, formen part de raons purament ideològiques, de drets de conquesta, de polítiques bilingüistes que l’únic que pretenen es aniquilar-nos com a nació diferenciada.

S’ha perpetrat un nou atac contra la llengua catalana. Un atac que respon a l’estratègia sistemàtica dels aparells polítics i judicials de l’Estat espanyol de menyspreu i residualització de la llengua catalana; especialment pel que fa al model educatiu de la immersió lingüística. (Aneu a Atacs a la immersió lingüística)

Aquesta sentència obliga la Generalitat a modificar el sistema d’immersió lingüística i a garantir que els alumnes rebin un 25% de l’ensenyament en castellà. (Aneu a La sentència del 25% de castellà) Representa un nou atemptat contra la llengua en general i la immersió en particular. Tot plegat tenint en compte que el nombre de pares i mares que han fet reclamacions en aquest sentit sempre ha estat més que mínim, davant la gran majoria de pares i mares d’orígens i llengües diverses que se senten plenament  identificats amb el model d’escola català. (Aneu a Croada judicial contra la immersió lingüística)

La immersió lingüística va ser l'estratègia més adequada i eficaç en la implantació del model d'escola catalana en llengua i continguts. Hauria estat un greu error separar els infants per raó de llengua. La immersió ha permès, en principi, facilitar a tots els nens i nenes d'aquest país dels mateixos instruments culturals i lingüístics, per tal que es puguin desenvolupar amb les mateixes possibilitats, independentment de la seva llengua familiar.

Els mínims de tot tipus, polítics, lingüístics... que es van establir durant la transició del franquisme, semblen encara massa grans per a l’Estat espanyol. Cal doncs, torpedinar tots aquells mínims, no només per evitar que s’eixamplin i augmentin, sinó per tal d’acabar d’una vegada per totes amb els petits marges de maniobra de què disposa Catalunya per continuar subsistint con nació.

El nacionalisme espanyol del segle XXI ja no fa servir els exèrcits ni la policia; ha encarregat la seva missió de conquesta als tribunals de justícia. Tribunals espanyols que, com s’ha demostrat històricament, utilitzen les lleis -també espanyoles- per consolidar el seu procés d’assimilació de Catalunya que es va iniciar fa més de tres segles.

Acabar amb la immersió lingüística és l’objectiu que el nacionalisme espanyol es va proposar ja fa més de 20 anys. Ha estat un llarg procés de denúncies i sentències que ha anat minvant el model d’escola catalana. Darrere de tot aquest procés no hi ha hagut mai cap objectiu pedagògic ni tan sols de preocupació d’uns pares per l’escolarització dels seus fills. Darrere de tot això només hi ha hagut i hi ha una posició ideològica i política de determinades forces enemigues de la normalització lingüística i disposades al que sigui, fins i tot a trencar la convivència i la cohesió social, per atacar la llengua catalana en un dels pocs àmbits on podia comptar amb un espai favorable. (Aneu a El català a l’escola)

Reclamem, doncs, al nostre Govern que no es faci cap pas enrere en aquest tema i demanem a tota la societat, especialment a la comunitat educativa, que es mantingui ferma i decidida per mantenir i millorar aquest llegat pedagògic de qualitat, de país i de convivència que hem construït des de l’escola.

Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas Todos los ciudadanos que lo deseen tienen derecho a ser educados en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. (Manifiesto por la llengua común. Any 2008).

Una societat catalana forta i cohesionada és i serà sempre un perill per al projecte d’espanyolització (llegiu castellanització) de Catalunya que, com tots sabem, no és nou sinó que es remunta a molts segles enrere, des que Castella comença el seu projecte imperialista de la Gran Castella, que transforma i encobreix amb el nom d’Espanya.

Els atacs contra el català són històrics i estan documentats des de fa més de 300 anys. Hi ha una persecució “legal” que s’origina a partir del moment que comencem a perdre les llibertats nacionals. La llengua catalana, de manera gairebé miraculosa, ha resistit la persecució acarnissada que es va iniciar a principis del segle XVIII (a la Catalunya Nord, 60 anys abans) amb els Decrets de Nova Planta, que va continuar amb el jacobinisme il·lustrat i l’època liberal, i que va ser particularment brutal durant les dictadures de Primo de Rivera i del General Franco, que van assajar un autèntic intent de lingüicidi i de genocidi cultural contra la comunitat catalanoparlant. (Aneu a Assimilació lingüística. Una mica d’història)

Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la llengua catalana, de com es va dur a terme aquesta política de genocidi cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com La persecució política de autor; també al llibre de Josep Benet, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.

Els atacs a la immersió lingüística es manifesten de manera constant durant el final del segle XX i els anys que portem del XXI. (Aneu a “Españolizar Cataluña”) Ciudadanos, per exemple, n’és una mostra molt evident. Neix l’any 2006 i, molt abans que es convertís en el partit que defensa els interessos de l’Ibex 35, els seus primers objectius eren molt clars: l’anticatalanisme i acabar amb la immersió lingüística.

Només cal que feu un cop d’ull a la Base de dades de la catalanofóbia per adonar-se’n de la magnitud de la tragèdia. Concretament podeu veure alguns dels casos més evidents de discursos contra la llengua catalana clicant aquí o contra la normalització lingüística aquí.

Ara, després del cop d’estat del passat octubre, emparant-se de nou en els tribunals i en el seu trist i famós 155, hi tornem de nou. Aquest nou atac del Govern espanyol contra la llengua, malgrat ser una constant històrica, no es pot desvincular del context polític. L’única resposta possible a aquesta llei torna a passar per l’obediència estricte a les lleis legítimes del Parlament de Catalunya, i pel front comú de partits, sindicats, entitats i del conjunt de la societat contra aquest nou atac, en una resposta contundent, pacífica i clara. (Aneu a La sentència del 25% de castellà)

El problema no ve de la sentència del 25%, sinó que cal situar-lo uns quants anys abans. Tot arrenca de la sentència del juny de 2006 del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. (Aneu a Españolizar Cataluña)

La sentència del Tribunal Constitucional remarcava que la definició del català com a llengua pròpia de Catalunya no podia justificar la imposició estatutària d'aquesta llengua en detriment del castellà. A més, va col·locar el català i el castellà al mateix nivell en els àmbits en què el català prevalia per sobre del castellà, com per exemple l'educació. Segons la sentència, l'Estatut no impedia el dret "a rebre l'ensenyament en castellà com a llengua vehicular" i recordava que era “constitucionalment obligat" que les dues llengües fossin reconegudes "com a vehiculars". En aquest sentit, afegia que els "particulars són titulars de rebre l'ensenyament en qualsevol d'aquestes", una situació que col·locava el sistema d'immersió lingüística català en un greu estat de vulnerabilitat.

A partir de 2006, les sentències han anat degotant de manera constant fins arribar a la darrera que afectava directament a l’escola Turó del Drac de Canet de Mar i, finalment, a la definitiva sentència d’avui. (Aneu a Croada judicial contra la immersió lingüística)

Des del 2006, tant els  partits polítics com PP, C’s o Vox, o associacions com L’Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB); Convivència Cívica Catalana (CCC); Hablamos Español: la Federació AMPA total o, darrerament, l’associació sindical Jucil de la Guàrdia Civil s’han mobilitzat per acabar definitivament amb la immersió lingüística a Catalunya. 

La modificació de la Llei de Política Lingüística que van pactar ERC, Junts, PSC i Comuns, que segons aquests partits i el govern havia de frenar la sentència, i que es va aturar a causa del  rebombori d’indignació que es va produir per part de la comunitat educativa i de les associacions que defensen la llengua, tampoc no hauria servit per res ja que el TSJC ha desestimat també  les mesures que el govern de la Generalitat li havia traslladat per mirar de convèncer el tribunal que es podia donar per complerta la sentència del 25%.

Només ens queda una sortida: una resposta de país, clara, contundent i decidida.

L’article “La solitud de la professora de català”, de Mireia Estrada, ens situa en un context que es viu i es pateix en mots dels instituts del nostre país, sobretot a ciutats com Barcelona, Tarragona, Sabadell o Terrassa i les respectives regions metropolitanes del Barcelonès, el Tarragonès i el Vallès. Zones del país on la llengua de les famílies és molt majoritàriament el castellà, molt superior a les que tenen el català o altres llengües com a pròpies

En aquestes escoles i instituts, tal com diu l’article: “Per a molts alumnes, l’únic espai on senten el català és l’institut. Així i tot, la realitat és que hi ha algunes matèries que, per comoditat del professorat, es fan directament en castellà, que la llengua d’intercanvi alumnat-professorat és en molts casos el castellà.”

Aquesta situació condueix a menystenir la llengua catalana, a considerar-la prescindible, a no entendre perquè cal fer servir el català per fer altres assignatures si “no serveix per a res”. El professor de català els acaba regalant el títol (el nivell C1) que els permetrà accedir, entre altres, al cos funcionarial català, valencià o balear tot exhibint un nivell que en realitat no tenen.

La professora mateixa acaba confessant el seu astorament en comprovar com els seus fills adolescents renuncien al català en les seves relacions socials, simplement “perquè no mola”.

Vegem un altre article, “La solitud de l’alumna de català” del qual són autors dos docents de l’àrea metropolitana de Barcelona, Artur Garcia Fuster i Cesc Martínez.

L’article ens porta a la situació que es viu a les aules i al “pati” vista des de la perspectiva d’una alumna. Per tal que pugui pujar nota el professor li proposa un treball de camp: durant tres dies, a l’Institut parlarà ,a tothom en català i després en farà un reportatge sobre l’experiència.  El resultat supera totes les previsions negatives que ens podíem arribar a imaginar.

Alerta amb la frase de l’alumna: “El català al nostre institut no només està extingit entre els alumnes, sinó que també està reprimit".

L’alumna, que havia d’estar tres dies parlant en català a l’Institut, només ha aconseguit fer-ho durant dues hores i mitja... per què? Primer, perquè reconeix que està acostumada a parlar en castellà. Segon, perquè s’ha vist obligada a argumentar per què els parlava en català, ja que uns la miraven malament i altres se’n reien.  L’alumna, se sent molt pressionada i acaba rendint-se i expressant una mena d’epitafi: “Si finalment s’extingeix el català, [...] no seré pas jo la seva heroïna".

La conselleria d’Educació i el Govern han basat la seva Llei en els plans lingüístics i en el famós qüestionari binari enviat als centres. El problema, com molt bé s’apunta a l’article, està en què ningú compleix els plans lingüístics i això ho sap tothom, els alumnes, els professors, els directors de centre, els inspectors i tots els responsables d’Educació dels darrers anys també ho saben.

El qüestionari binari que s’ha enviat als centres és, doncs, trampós. La resposta, sí o no, està únicament basada en els projectes lingüístics que ningú compleix. S’ha evitat de totes totes una pregunta com "¿El català és efectivament la llengua vehicular del centre?"; o bé "Quines mesures es prenen per assegurar que els alumnes assoleixen el mateix nivell de català que de castellà?"

L’article afirma que hi ha professionals al sistema educatiu públic que veuen el català com un obstacle. “Exigir un nivell de català és posar un mur als alumnes”, diuen.

Hi ha desídia, però aquesta desídia és el producte d’una maquinària amb uns engranatges concrets que fa massa anys que duren i que sembla tabú qüestionar-los. Com que estem convençuts que hi ha un gruix de professors amoïnats per aquest tema, creiem que seria positiu que compartissin experiències com la nostra perquè el departament d’Educació deixi les enquestes i actuï de veres. Perquè cap més alumne tingui por ni vergonya d’expressar-se en català

“El decalatge de la política lingüística” d’Albert Nualart és la reflexió i conclusió de la lectura dels dos articles anteriors.

Nualart posa el dit a la nafra quan assenyala que la “culpa” de la situació a les escoles és una mica de tots. Evidentment dels polítics i gestors de les darreres dècades, però també de l’autoengany a què s’ha autosotmès la societat catalana, que ha preferit mirar cap a una altra banda i pensar que tot anava prou bé i que si vam resistir el franquisme, ara, en aquesta mena de pseudodemocràcia en què vivim, tot seria més fàcil.

L’engany polític del bilingüisme a què ens ha sotmès l’Estat espanyol ,en un “context de globalització digital, economia neoliberal i importants onades immigratòries”, n’ha estat la causa principal de tot plegat.

La batalla jurídica, mentre continuem dins de l’Estat espanyol, està més que perduda. Els nostres polítics en una Generalitat autonòmica més que controlada són importants per guanyar aquesta batalla.

Davant, doncs, d’aquest context i de la impotència política i jurídica, Nualart afirma que “per més èpica civil que hi oposem, comporta que el castellà es nativitzi i el català es minoritzi. Es parla d’evitar el 25% de castellà quan, en molts instituts ja se’n supera el 75%.”

Fent servir la metàfora dels incendis forestals, Nualart diu que caldria assumir una certa impotència (fins on arribarà el foc fins que el puguem parar) i conrear els espais que encara poden fer de tallafoc.

I aquí ve el tallafoc que proposa Nualart. Un talllafoc que proposa amb molt de temor perquè no és el que desitjaria. Un tallafoc que, potser, permetria salvar alguna cosa i evitar que es cremi tot: un sistema públic que permeti que deixi triar línia segons la llengua vehicular.

La doble línia és el que vam intentar evitar tots plegats en els inicis de la immersió lingüística, en el curs 1983-84 a dinous escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet. No volíem separar els nens per motius de llengua.

Cal, però, una dutxa freda de realitat. La immersió lingüística, que havia de ser un factor decisiu en la normalització de la llengua, ha fracassat... o l’han feta fracassar.

Es fa imprescindible que hi hagi un debat a fons sobre el tema i que ens plategem preguntes com:

Per què diuen (i diem) que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic? No serà perquè els catalanoparlants evitem constantment la confrontació i ajupim el cap o l’amaguem sota l’ala? Llegiu un quart article “La Catalunya plural i alegre”, de Montserrat Dameson... un parell de fragments:

És maliciós usar l’adjectiu “plural” per descriure tot allò que és en castellà perquè descriu com a intolerants els catalanoparlants pel fet de ser-ho.” [...] només és una mostra de com alguns creuen que fan alguna cosa per Catalunya mentre, en realitat, ballen dins la gàbia que Espanya ens prepara per fer-nos sentir poca cosa a veure si algú els tira alguna moneda.

Preferim mantenir aquesta lluita desigual per mantenir un projecte d’immersió lingüística que des de fa molts anys no existeix, o adoptem la doble línia?

Hi haurà més pares i mares que optin per la línia que tingui el castellà com a llengua vehicular o, potser, serà a l‘inrevés?

Si ens mantenim amb aquest projecte fracassat (o fet fracassar) d’immersió en català no ens passarà el que ens diu Nualart al final de l’article?:

No anar per aquí (la doble línia) suposarà, en la pràctica, que en molts centres públics (tal com es denuncia en l’article de Artur Garcia i Cesc Martínez) no hi hagi la llibertat de parlar en català, un preu potser excessiu per preservar la “pau lingüística”.