Un pagès jove en una masia de tres-cents anys

Jaume Gelonch Roca té trenta-cinc anys. Forma part del 9,5% de pagesos catalans que tenen menys de quaranta-un anys. Viu a la Venta, la masia de la seva família. Els Jelonch hi són de fa més de tres-cents anys. Treballa amb el seu pare i dos homes més. Tenen cura d'un miler d'ovelles que pasturen damunt bales oblidades de la guerra de 1936. Diu que el client no sap què compra: "He demanat al Departament d'Agricultura que els productes produïts a Catalunya duguin un distintiu: on s'ha criat, engreixat i sacrificat l'animal. Amb això i amb una campanya de sensibilització, el consumidor podrà decidir. Però, ara com ara, les polítiques no hi acompanyen: tres corders de cada quatre es compren a fora."

Pirineu, terra de vinyes

Jordi Roca, de cinquanta-un anys, i Ariadna Roca, de vint, treballen a la vinya del Xic's cal Borrech, a Figuerola d'Orcau. L'avi d'en Jordi feia de traginer i transportava el vi amb cavalls cap a alta muntanya, on no se'n produïa. El seu pare va deixar les vinyes, però el 1999 en Jordi va reprendre el negoci i fa quatre anys que ja va començar a embotellar vi. A més de vi, també produeixen oli, un oli que té tant d'èxit que n'envien a la Xina i tot. Els xinesos només l'obren quan ells o els seus fills estan malalts. El nom de Xic's cal Borrech ve del fet que eren els germans petits, els xics, els qui conreaven la terra. Però l'Ariadna trencarà la tradició: és la gran de la casa i serà ella qui se n'encarregarà. Ara viu a Lleida, on acaba la carrera de turisme, i puja els caps de setmana. En Jordi diu: "Aquí estem tranquils, però oblidats." I en posa un exemple: "A prop de la vinya hi ha un llac amb aigua. Doncs no es pot fer servir per regar, perquè la fan marxar cap a Lleida."

Joves formats i en cooperativa, a Gerri de Sal

Anna Pérez Català (segona de la dreta) té trenta-un anys i el 2019 va tenir la idea de muntar una cooperativa d'habitatge. A Gerri de la Sal van comprar la casa que es veu a la fotografia i va sumar-hi tres famílies. Mentre la casa no sigui acabada –uns dos anys–, ella viu a Rialp amb la seva parella, i treballa de casa estant per a una empresa francesa en l'àmbit del canvi climàtic. A la fotografia, d'esquerra a dreta, Pere Llorach (de trenta-tres anys), professor de l'escola de disseny Elisava; Maeva (de trenta), geòloga i professora de ciències naturals; Pep Cabré (de trenta-quatre), parella de Maeva, pagès d'arbres fruiters; i Gerard (de trenta-un), investigador que teletreballa per a la Universitat Politècnica. Gent formada que va al Pirineu a viure un projecte comunitari. La intenció és fer una casa passiva, amb poca electricitat, poca calefacció, etc. Però, de moment, no hi poden posar plaques solars perquè la Generalitat els ha dit "que són lletges".

Desena generació lluitant contra el despoblament

Joan Guitart (de cinquanta-set anys) representa la desena generació que viu i treballa a Castellar de Tost , a l'Alt Urgell. Va viure a Barcelona fins el 1992 treballant de funcionari, vigilant plagues forestals. A vint-i-cinc anys va tornar a Castellar de Tost. Amb el seu germà tenia una explotació de 100 vaques i 25 hectàrees de terreny, que ara són 900 vaques i 100 hectàrees. Actualment, és el coordinador territorial d'Unió de Pagesos. Els pagesos tenen un gran problema de despoblació: els anys seixanta i setanta hi havia 800 explotacions de vaques de llet a l'Alt Urgell i la Cerdanya. Ara no arriben a 80. "Ens falta reconeixement de la nostra feina, ningú no ens promociona. Cal entendre que quan es fa el manteniment d'algunes carreteres per a la pastura, es desbrossa i s'eviten incendis. Els nostres ramats afavoreixen la biodiversitat: les vaques i les ovelles aporten fongs, bolets i elements importants per a la terra."

La dona que collia fruita del bosc

Caterina Soler Sugranyes (de seixanta-cinc anys) viu a Bor. A Bor hi ha quaranta habitants, però el cap de setmana són cinc-cents. Soler i la seva parella s'hi van traslladar fa dècades, provinents de Barcelona. L'any 1982 van inaugurar el Tupí, un negoci d'elaboració de confitura amb productes collits a la muntanya per ells mateixos. Ara també ofereixen un servei gastronòmic amb reserva. Caterina explica que ha vist canviar la comarca: si abans era agrícola, ara és totalment turística. "Convertim la natura en un lloc d'oci, per anar-hi el cap de setmana, i no en un lloc productiu. I els valors d'una societat que vivia de la terra desapareixen."

Segones residències a la vista

Al peu de la muntanya, als afores de Ger, hi ha àrees esquitxades d'habitatges construïts com a segones residències. Per als locals, aquestes urbanitzacions "embruten" el paisatge, són "una vergonya". No els donen cap benefici, perquè per construir-los contracten treballadors de fora. A més, tenen preus exorbitants, cosa que encareix el mercat i fa que els joves no puguin trobar-hi habitatges assequibles. Aquesta mena de construcció ha tingut prioritat sobre l'habitatge protegit, malgrat la pressió de la gent del poble.

Canvi climàtic: sense glaceres però amb festucs

Al Pirineu la gent nota el canvi climàtic. Se'n veuen senyals, com ara els camps de festucs de Vilamitjana. El geòleg Xavi Mir Pellicer diu: "Les poques glaceres que queden al Pirineu cada cop són més petites i al ritme actual aviat hauran desaparegut. La vinya, que abans es cultivava a la plana, avui es fa a llocs com Sort i a les parts més altes de la Conca. I nous cultius com el pistatxo, que requereixen un clima molt temperat, es van començant a introduir aquí."

El filòleg que ha tornat per fer formatge

En Pere Pujol Claveria va estudiar filologia catalana i va treballar deu anys a Barcelona. Sempre havia volgut tornar a Ger, on havia nascut, per fer alguna cosa relacionada amb la seva comarca. Tenia la sort de tenir terra i que el seu germà fes de pagès. Va aprendre a fer formatge a un preu molt competitiu. "No vull que el formatge es converteix en un producte elitista –diu–. El formatge és un producte humil."

Un Ramader del Pirineu, periodista d'Algèria

Magi Aomar, de cinquanta-vuit anys, va néixer a Algèria, on es va llicenciar en literatura anglesa i va treballar de professor i periodista. El 1995 va fugir del seu país després de veure morir alguns dels seus companys per haver escrit articles contra el govern. "Va ser una guerra civil no declarada." Va aterrar a Catalunya. Després d'estudiar un màster de gènere a la Universitat de Lleida, va arribar a la finca de Joan Guitart, a Castellar de Tost, gràcies a un amic comú. La feina que li va encarregar Guitart va ser munyir les vaques. I és la que fa encara ara, després de vint-i-cinc anys, amb la seva dona, també algeriana. Li agrada la lectura i la tranquil·litat. Vol tornar al seu país, somni de tots els immigrants, però, després de tants anys –diu– "seria estranger el meu país, com ho sóc aquí".

L'home dels dinosaures

Xavi Mir Pellicer, de quaranta-vuit anys, es va criar a Basturs. A la fotografia surt amb una rèplica d'un os de tiranosaure trobat per aquesta zona. Llicenciat en geologia per la UAB, va viure vint anys a Irlanda. Va decidir de tornar quan va néixer la seva filla perquè el Pirineu, diu, és un lloc magnífic per a criar un fill. Ara és el coordinador científic del Geoparc Mundial de la UNESCO Orígens. "A Basturs –explica– hi ha els últims dinosaures de Catalunya. Són els que van viure just abans de l'extinció, ara fa uns seixanta-sis milions d'anys; s'hi han descobert ossos que tenen seixanta o setanta milions d'anys."

El camioner historiador

A la fotografia, Pau Sellés (de vint-i-set anys), quan acaba el torn de dotze hores a Promsa, una empresa de formigó de la Seu d'Urgell. A la Cerdanya, les opcions per a persones amb estudis superiors són limitades. És el cas d'en Pau, historiador de Bellver de Cerdanya format a la Universitat de Barcelona. Molts d'aquells amb qui en Pau va créixer tenen feines inestables relacionades amb el turisme. "Aquí tens un dels camps del golf més antics. I els joves no tenen diners per a viure a la Cerdanya." En Pau i la seva dona van comprar la casa dels seus pares a baix preu. Insisteix que la Cerdanya seria un lloc ideal per a construir centres d'investigació o una facultat, que farien que la comarca s'omplís de joves.

Els únics pagesos de quinze

Francesc Pujol Claveria (de quaranta-un anys) viu i treballa amb el seu germà Pere al Molí de Ger, on abans hi havia quinze pagesos que es dedicaven a la vaca de llet. Ara ells són els únics que munyen les vaques. Formen part de la Cooperativa del Cadí, on porten la llet. Francesc (de blau) va estudiar quatre anys de formació professional agrària a la Seu d'Urgell. Diu que ha viscut els canvis derivats de la desaparició de la pagesia: "Servim perquè es facin una foto, mentre es tapen el nas per la pudor. També és un problema la burocràcia, els preus del mercat... Abans la cosa era més segura; ara no se sap quant val el pinso ni a quant cobraràs la llet."

De la multinacional a casa

Marcel Sangenís (de vint-i-vuit anys) és biòleg ambiental i va estudiar a la UAB. Va treballar uns quants anys a Barcelona, a la multinacional Grup Freixenet, però se'n va cansar i va tornar a Bor just abans de la pandèmia. Es farà càrrec del negoci dels pares, el Tupí, l'empresa de confitures de què hem parlat a la fotografia anterior, i espera donar feina més estable a la població local, atrapada en la precarietat de la feina temporal. "Hem de començar a potenciar microeconomies. Tota l'extracció de recursos naturals és a mans privades. Necessitem un centre d'educació superior, centres d'investigació. Cal regular els preus dels productes bàsics, no pot ser que s'ajustin a la gent de classe mitjana i alta que ve els caps de setmana."

Del Pallars als Estats Units

Roger Capdevila (de trenta-tres anys) és fill de Tremp, on viu en un pis de la família. Informàtic, treballa a casa per a la multinacional nord-americana Hewlett-Packard. És vice-president de la colla de diables de Tremp. "Aquí som pocs i en molts moments tenim la sensació que els governs s'obliden que tenim models socials, econòmics i logístics molt diferents dels de les grans ciutats i àrees industrialitzades." Per ell, una cosa bona de viure a Tremp és la implicació de la gent: "No pensem com pot ajudar-nos l'ajuntament, sinó què podem fer nosaltres per al poble." Creu que la pandèmia ha donat molta vida a la comarca, perquè hi ha gent que ha tornat a casa per teletreballar. "El Pallars és una terra oblidada", afegeix, tot fent referència al centralisme de l'administració pública.

La ratafia dels raiers

Àngel Portet Boixareu (de cinquanta-nou anys) ha viscut sempre a la Pobla de Segur, d'on ja eren les seves padrines. El seu avi era raier i va conèixer la seva àvia baixant fusta a Lleida. El pare va comprar una antiga fàbrica de licor el 1952 i el 1964 va començar a vendre la Ratafia dels Raiers, una marca reconeguda arreu del país, que demostra que aquí també es pot fer negoci. L'Àngel, el gran de cinc germans, sempre va saber que la seva responsabilitat seria portar el negoci. "A la Pobla hi ha molt potencial, però tots els diners van a Tremp. Aquí no tenim ni teatres, ni cine ni camp futbol." L'Àngel baixa de tant en tant a Barcelona, on té un pis.



La pagesa editora

Laia Angrill (de vint-i-dos anys) va néixer a Oliana. El seu pare va comprar la granja de cal Rosill, als afores de Peramola, quan es va construir el pantà de Rialp i van enderrocar-los la casa. La seva mare és de Barcelona i els avis paterns eren pagesos. Viu a Oliana amb els pares. Va fer estudis globals en anglès a la Universitat Pompeu Fabra, però aquesta carrera no li donava feina i veia molt clar que volia viure al poble. "Hi ha més bona qualitat de la vida", diu. Després de fer un màster d'edició de llibres, ara vol muntar una petita editorial per complementar la feina. A la granja s'encarrega de la part econòmica, però també té cura de les vaques, per exemple. Sap que el sector és vulnerable. "Abandonar –afirma– seria una traïció a la meva família i al poble. No me'n vull anar, com fa la resta del jovent, que sembla que tant els faci deixar envellir i morir el poble i la terra."